Al carrer principal de Salta, una de les ciutats més importants del nord de l’Argentina, avui hi ha un cartell que anuncia una oferta: ‘Et pots endur “un Senyor” i “una Mare de Déu del miracle” al preu d’un.’ En diuen ‘el 2×1 miraculós’. La parelleta, amb una sola compra. Mentrestant, a dreta i esquerra, marededéus de totes mides treuen el capet auri per les vitrines de les botigues de records i, corroboren, d’acord amb la llegenda, una aparició divina de fa pocs anys. ‘Ave Maria, pregueu per nosaltres’, diu el cartellet lluminós. Salta és una de les ciutats més religioses de l’Argentina, herència de les missions cristianes en època colonial. De més enllà de l’oceà, els europeus van arribar a les serralades dels Andes i van escombrar la tradició local al segle XVIII. Encara en aquest context de devoció il·lustrada, com si el temps s’hagués aturat, tres cantonades més amunt hi ha el centre d’operacions de les anomenades harpies –Las Harpías–, un col·lectiu de dones lesbianes i transgènere, la majoria d’arrels indígenes, que lluiten per reivindicar-se a l’Argentina rural. Moltes són descendents dels pobles originaris i tenen poc en comú amb les feministes urbanes blanques de Buenos Aires, encara que siguin ciutadanes del mateix país.

Fa tres anys que tenen un local en aquesta ciutat, situada a 1.300 quilòmetres de la capital argentina. D’aquí estant, conspiren amb les feministes de la resta del continent, que cada vegada tenen xarxes més organitzades. Volen recuperar la seua cultura ancestral per construir-se com a dissidents sense passar per alt la tradició dels seus pobles abans de l’arribada de l’imperialisme espanyol. De fet, reconeixen que han estat objecte d’una doble-triple-quàdruple discriminació; com a dones, com a lesbianes o trans, i com a dones rurals en un país que ha silenciat de manera sistemàtica la identitat dels pobles andins.

Aquest col·lectiu va néixer l’any 2012. Poc abans, algunes de les integrants s’havien conegut en un certamen lèsbic a la ciutat argentina de Córdoba, a gairebé 800 quilòmetres de Salta. Vivien a la mateixa ciutat, o als pobles de la vora, però no s’havien trobat mai. Un dels problemes de les lluites que no són urbanes és precisament la dispersió i el silenci. Pensava en les Terres de l’Ebre i recordava que es va haver d’esperar fins el 2014 perquè nasqués el primer moviment activista pels drets LGTBI. Les resistències locals tenen coses en comú a tot arreu.

M’explicaven, quan les vaig visitar, que després d’aquella primera trobada lluny de casa es van proposar de crear a Salta un espai només de lesbianes. A la primeria es reunien per llegir autores lesbianes llatinoamericanes i així van començar a construir-se un marc teòric de referència local, que no fos influït tan sols per les autores europees o nord-americanes. Aviat van veure que no n’hi havia prou de tancar-se en una casa i llegir, sinó que havien de sortir al carrer amb totes les lectures. El diccionari de Monique Wittig les va inspirar per posar-se el nom d’harpies, uns ocells que es transformen constantment. I dit i fet: a poc a poc, les harpies han anat reproduint-se, i afegint companyes de més pobles del nord al moviment. Fa poc que van poder llogar una casa que anomenen la Casa de la Dissidència Sexual.

‘Nosaltres som aquí per denunciar, però també per reivindicar els nostres cossos i la nostra existència.’ És la primera cosa que em va dir la Gabi, una de les fundadores del col·lectiu. Una altra de les habituals és Carla Fernanda Morales, una artista trans de Rosario de Lerma, ara acompanyant la famosa actriu i performer indígena Susy Shock. M’explicava com havia estat l’experiència de néixer a la província amb més feminicidis del país. ‘Hem hagut de suportar molta violència’, deia.

De fet, aquest espai no és un lloc per a l’activisme i prou, sinó també per al descans, entès com el moment en què pots abaixar la guàrdia. ‘Sempre tenim discussions al cap, de manera que també és un procés molt esgotador. Moltes vegades, les activistes hem d’estar en fronts diversos i hem de tenir en compte la part emocional. Sempre és necessària una abraçada per a guarir-se. Jo no em puc guarir tota sola. Sempre ens hem de guarir envoltats. Hi posem el cos i encara que t’exposis has de saber portar aquesta denúncia’, deia Morales.

Fa poc que aquest descans també l’han trobat en l’anomenat Moviment Marró. Filles i nétes d’indígenes i pageses d’Amèrica que volen debatre sobre el racisme estructural a l’Amèrica Llatina. Saben que han estat silenciades al carrer, a la televisió i a la publicitat. Com m’explicava el Raúl, un ex-periodista de la ciutat veïna de Jujuy, també diuen que recuperar les creences dels pobles originaris pot servir per a trencar un esquema cristià on les dones tenen un paper subordinat. En la cosmovisió andina, la creença politeista vol dir creure en la pachamama, un mot integrat per pacha (en aimara i quítxua, ‘terra’ i, per extensió, ‘món’) i mama (‘mare’). És a dir, la Mare Terra, la gran deïtat entre els pobles indígenes dels Andes centrals de l’Amèrica del Sud, és precisament la representació d’allò que és femení; de les cures, la fecunditat i la fertilitat.

Les lluites per l’alliberament sexual caminen de bracet dels moviments que continuen reivindicant que no se celebri l’arribada dels colons a Amèrica el 12 d’octubre. Els governs de Kirschner, Evo Morales i Rafael Correa van aconseguir de resignificar el motiu d’aquesta celebració, però els moviments locals encara s’enfronten a la forta pressió homogeneïtzadora dels nous governs neoliberals que dominen el continent aquests darrers anys.

Viatjant pel nord de l’Argentina, vam veure restes prehistòriques andines, segurament atuells, que tenien una mateixa figura pintada. Unes espirals negres en forma de caragol sobre la superfície ceràmica. El dibuix dels cercles concèntrics és la representació gràfica del minka (en quítxua, el poder d’un poble i la construcció comunitària). Ara són elles, les harpies, les que poden reconstruir col·lectivament les peces del trencaclosques trencat.

ENLAZÁ CON LA WEB PINCHANDO ACÁ