En aquest dia tan especial em vaig acordar del teu natalici...
Com passa el temps!

Vam néixer en el cor d'un país que somiava.

Quantes utopies! Quants desitjos de créixer, de millorar les coses!

Ens va tocar conviure amb un temps d'homes creatius i valents :Luther King, el Che Guevara, Joan XXIII, Lumumba, gent que ens van transmetre el sentit de la justícia, el valor dels sentiments, la meravellosa aventura de pensar amb el propi cap...

Ahir em preguntava per la nostra amiga Llibertat, aquella noieta tan petitona que un dia vas trobar en una platja, no m'acordo si era Santa Teresita o Mar del Tuyú, m'en recordo encara quan la vas presentar als teus pares...

Era eixerida i bronzejada pel sol de febrer.

On viurá la Llibertat? ¿Estarà viva? És veritat que la van matar durant la dictadura?

Mirá com passa el temps i mai acceptem que no tornaran...

Diuen que la van torturar i el seu cos va desaparèixer en el Riu de la Plata....

Em costa pensar que es van morir els seus somnis. I si viu? Estarà filosofant sobre la fragilitat de les coses i el sentit de la vida?

Què haura sigut de la Susanita? Es va casar? Va Poder realitzar la seva vocació de ser mare?

La imagino vivint en alguna ciutat de província, passejant del braç del marit (un home baix i calb) en una tarda d'estiu, acontenta amb els seus fills i cuidant el primer nét, realitzada com tantes comunes dones...

Vaig saber de Manolito , que va perdre els seus estalvis durant el corralito i no va suportar tanta crisi. Els últims dies ho van veure molt decaigut, plorós, murmurant paraules incoherents, abandonat com un captaire en una estació de trens, trist i abatut com tants...

Estic assabentada que Felipe viu a L'Havana, que va provar amb el cinema, que té un taxi i que parla als turistes de Fidel i de la revolució amb el mateix entusiasme de quan vivia a Buenos Aires...

A Guille, el teu germà, ho vaig escoltar tocant, fa poc, en la Scala de Milá Viu en Ginebra, mai es penedeix d'haver emigrat en els últims anys d 'Alfonsin , em va contar que és feliç amb el seva nova parella...

I vós, estimada amiga, com estàs?

Fa tant de temps que no tinc notícies teves.

Sé, per uns altres, que continues escoltant la ràdio, que llegeixes els diaris del món, que et dol l'Iraq com et dolia Vietnam, es que treballes per a la solidaritat amb el poble basc, que estàs indignada per la prepotència de Bush i il·lusionada amb la llibertat de Montenegro...

Em va arribar la teva comanda per a ajuntar medicines per als Metges del Mon, que segueixen les reunions en la teva casa de París, que aa vegades continues confosa, inquieta i preocupada pel futur del món...

En fi, mafalda , tindria suficient amb una carat com per a saber que *seguis viva, viva en l'ànima, nena com sempre...

De part meva segueixo escrivint sempre, renegant perquè em falta temps; creient, com sempre, en el valor de la sinceritat, perdent oportunitats per manifestar les meves idees.

Alguns dies estic trist i deprimit, però pot sempre mes l'alegria que la tristesa...

El món no va millorar molt des de l'època que vivíem junts en la nostra pàtria.

De vegades, quan miro el globus, trobo la teva mirada, penso en tots aquells que ho miren com vós, en els ulls dels que protesten, dels que no es conformen, i dels que viuen en l'atmosfera de l'optimisme i de la justícia..

Aquests ulls, al costat dels meus, et desitgen un bon dia, estimada amiga, per altres quaranta anys tan intensos i joves com els quals has viscut.

Un petó gran del teu amic que et vol com sempre.

.